Yo
llevaba yá
varies nueches de velea. Y falando colos otros dos compañeros míos
arqueólogos contárenme que taben paecío. Tola nueche de remandela, ensin
pegar güeyu nin pescanciar nada.
Alloriaos. Desconcertaos. Plasmaos.
Cuando
nos presentaron aquel proyectu nun yéremos a creyelo y enchipémonos
llueu de pura ilusión y allegría. Estudiar un túmulu virxe que
milagrosamente inda nun fuere esfarrapáu por ayalgueros en busca de
tesoros. La
prestixosa y famosa revista internacional d'arqueoloxía que nos
plantegare'l tema encargárase de too. Contactos cola Conseyería,
permisos, financiación...
Asina
qu'allá
pel mes de Mayu empobinemos pal campu tumular y entamemos col nuestru
trabayu.
Fuimos furando y analizando adulces aquel coteru de tierra y piedra a la
busca d'un dolmen que nun
tenía nes sos coraes. Allá una vegada, atopemos una capa de
magre y debaxo unes llábanes que tapaben un cabuercu abiertu na roca
del terrén u taba l'enterramientu yá ensin restos humanos. Pero la
bayura del
axugal dexónos empapirotiaos. Amosaben que nos afayábemos nun túmulu del neolíticu con escatafinos d'un abanicu temporal sorprendente: dos hachos pulimentaos,
un picu
asturiense, una piedra de moler, un anzuelu de dos piques, fueyes y
puntes de pedernal, un puñáu de lláscares pequeñes, un brazal d'arqueru, un regodón mancháu
d'ocre... y, metanos d'aquella guaña arqueolóxica, surdió entós lo que
nos fixo arremellar los güeyos, sentir añusgáu'l gargüelu y tar a puntu
de
sufrir un bálamu. Sí, ellí taba... ¡¡l'aquello!!.
¡¡Nun
podía ser!!.
Comprendimos darréu que nosotros tres nun yéremos otra cosa qu'unos
pininos
ciguaos. Un pozu ensin fondu de mala suerte. El surrealismu fechu
arqueoloxía.
La ñegación. ¿Ónde díbamos dir a contar aquel descubrimientu?. ¿Quién
rediós
diba ser tan fatu pa danos creitu?. Si se nos ocurría gorgutar pallabra
del sucesu, si escribíamos una sola llinia de lo qu'atopáremos -y yá nun
digo nada si lo enseñáremos- convertiríemonos
nel intre na risión. Nos payasos de les calicates prehistóriques. Na
carnaza
espuesta a les xirigoncies de los picoteros zuniegos. La chancia
andante. La comedia de tolos foros científicos espardíos perdayures nel
mundu.
Sí,
miániques, un
proyectu ilusionante y prestosu a esgaya tiráu pela borda por culpa del
...¡¡aquello!!. Pero pa nada nun nos valiera apurrimoslu ún a otru ente
los tres
pa ver si yéremos a ver per dalgún llau la figura d'una venus, la cabeza
d'un ciervu, dalguna representación humana, animal o abstracta si
acasu. Nada.
L'esfuerzu interpretativu yera inútil dafechu. L'aquello yera...
¡¡l'aquello!! ensin polibilidá de discusión nin dulda dala y puntu
redondu.
Asina que a
ver a quién, ónde y cuándo díbemos convencer que metanos un axugal mortuoriu
d'un túmulu virxe d'un llugar del oriente asturianu atopáremos una reproducción
calcada, esacta y maxistralmente fecha d'un ratón d'ordenador pulimentáu
primorosamente sobre un mogote d'alabastru...
domingo, 6 de diciembre de 2015
domingo, 2 de agosto de 2015
Ayuda inglesa
Los habitantes d'aquel pueblín de la costa inglesa resfregaben los güeyos y nun paraben de resfregalos. Yera mui difícil de creyer lo que taben viendo. Dalgunos peñizcábense ente ellos pa ver si asina esconsoñaben de lo que nun podía ser más que'l productu d'una nueche de velea.
Pero'l casu foi qu'aquel paisanu que llevaba na cabeza un gorru acabáu en picu, unos calzones ataos per debaxo de la rodía y un palu atáu al llombu desembarcare na playa. Aportare hasta ellí arreblagáu nun odre infláu y moviéndose con un remu. Namás vese enfrente de la xente del pobláu pixuetu inglés empecipió a señalar pa les dees. Teníales talludes del fríu y esprecetábase pa dar a entender que necesitaba escalecer enantes que comer o beber si acasu.
Por señes y moxigangues fueron a entruga-y si venía d'España, pero anque dixere que sí, John, el marineru que pasare años naquel llugar y entendía la so llingua nun yera a pescanciar lo que falaba'l recién llegáu. Emplegaba una llingua onde munches pallabres acababen en "u" y abegosa d'entender. Al final, lleváronlu a una de les cases del puebu onde escaleció les dees y el cuerpu enteru, comió, bebió y descansó de la llarga travesía.
Cuando pasaron los díes foron aclarándose les coses. El foriatu que llegare a les costes ingleses d'aquella manera tan singular venía d'un llugar del norte español que se llamaba Les Asturies. Un sitiu verde como Inglaterra. Esi sitiu declarára-y la guerra nada menos qu'a los exércitos de Napoleón, cosa suicida o perheroica, según se mirara. Y l'estranxeru del gorru acabáu en pica, los calzonea ataos so les rodíes, el palu al llombu, el remu y el vexigu echárese a la mar nuna villa llamada Xixón pa buscar l'ayuda inglesa.
Aquel día de borrina y orpín debatíen les monxures d'Inglaterra si aquel sitiu pequeñín del norte español yera un país o non. Si nun lo yera, l'ayuda nun se-y podía dar. Si lo yera, procedía discutir echar la gabita solicitada y en qué manera. Al final, la balanza piló p'hacia'l llau de que Les Asturies yeren un país asitiáu n'España y qu'Inglaterra había dar l'ayuda demandada.
Nel primer barcu que partió d'Inglaterra p'Asturies cola ayuda solicitada diben lliberaos un puñáu d'asturianos presos diba tiempu na batalla de Trafalgar. Tamién tornaba pa Xixón el paisanu del gorru acabáu en picu, coles dees curaes y el vexigu inflau de vinu en vez d'aire pa escalecer, nesti casu, les coraes y l'animu combativu.
A la Xunta Xeneral asturiana llegaba la noticia de que la francesada asturiana recibía l'ayuda inglesa...
Pero'l casu foi qu'aquel paisanu que llevaba na cabeza un gorru acabáu en picu, unos calzones ataos per debaxo de la rodía y un palu atáu al llombu desembarcare na playa. Aportare hasta ellí arreblagáu nun odre infláu y moviéndose con un remu. Namás vese enfrente de la xente del pobláu pixuetu inglés empecipió a señalar pa les dees. Teníales talludes del fríu y esprecetábase pa dar a entender que necesitaba escalecer enantes que comer o beber si acasu.
Por señes y moxigangues fueron a entruga-y si venía d'España, pero anque dixere que sí, John, el marineru que pasare años naquel llugar y entendía la so llingua nun yera a pescanciar lo que falaba'l recién llegáu. Emplegaba una llingua onde munches pallabres acababen en "u" y abegosa d'entender. Al final, lleváronlu a una de les cases del puebu onde escaleció les dees y el cuerpu enteru, comió, bebió y descansó de la llarga travesía.
Cuando pasaron los díes foron aclarándose les coses. El foriatu que llegare a les costes ingleses d'aquella manera tan singular venía d'un llugar del norte español que se llamaba Les Asturies. Un sitiu verde como Inglaterra. Esi sitiu declarára-y la guerra nada menos qu'a los exércitos de Napoleón, cosa suicida o perheroica, según se mirara. Y l'estranxeru del gorru acabáu en pica, los calzonea ataos so les rodíes, el palu al llombu, el remu y el vexigu echárese a la mar nuna villa llamada Xixón pa buscar l'ayuda inglesa.
Aquel día de borrina y orpín debatíen les monxures d'Inglaterra si aquel sitiu pequeñín del norte español yera un país o non. Si nun lo yera, l'ayuda nun se-y podía dar. Si lo yera, procedía discutir echar la gabita solicitada y en qué manera. Al final, la balanza piló p'hacia'l llau de que Les Asturies yeren un país asitiáu n'España y qu'Inglaterra había dar l'ayuda demandada.
Nel primer barcu que partió d'Inglaterra p'Asturies cola ayuda solicitada diben lliberaos un puñáu d'asturianos presos diba tiempu na batalla de Trafalgar. Tamién tornaba pa Xixón el paisanu del gorru acabáu en picu, coles dees curaes y el vexigu inflau de vinu en vez d'aire pa escalecer, nesti casu, les coraes y l'animu combativu.
A la Xunta Xeneral asturiana llegaba la noticia de que la francesada asturiana recibía l'ayuda inglesa...
lunes, 11 de mayo de 2015
Ötzi
Pola bayura l'home mata. Pola collecha, mata. Pola caza, mata. Polos mayaos, mata. Bayura y muerte xuncen bien.
La semiente guaña. La reciella pare. Bona caza en monte. Bona pesca en ríu. Medren los rapacinos. La xente anda gayolero. Pinten tiempos de bayura...
Entren na aldea de trebolén, rinflando y cutiendo. L'amarraza ye gafa. Glayíos, sangre, muerte. Escapen d'ellos. Sáfome yo. Enfilo monte arriba. Quieren matame y síguenme.
Arródienme cortándome'l pasu. Nes afueres de l'aldea, na llende de la viesca. Disparo col arcu y fiero a dos. Encétenme y llucho. Llánto-y a otru'l puñal. Quedo toyíu y frayáu. Sáfome otra vuelta. Siento una flecha nel llombu, pal costazu izquierdu. Arríncola, france y quédame la punta clavada.
Un home solu en monte ye un superviviente. Tien de llevar con él tolo posible. Áscuares, yesca...pal fueu. Mofu, fungos...pa les mancadures. Hachu, puñal, arcu...pa cazar y defendese. Tengo d'aguantar y sobrevivir.
Atapez. Cuido que los despisté. Síguenme cuatro'l rastru. Paro a descansar, a curame y a pensar. Busco abellugu. Fáltenme les fuerces. Quémenme les vidayes. Nun soi a fuxir más...
Zapico arrollicándome... Tarázame'l fríu zampáu na ñeve... Nun soi a upame...desángrome...amorio...nun...siento...bayura...mata...
La semiente guaña. La reciella pare. Bona caza en monte. Bona pesca en ríu. Medren los rapacinos. La xente anda gayolero. Pinten tiempos de bayura...
Entren na aldea de trebolén, rinflando y cutiendo. L'amarraza ye gafa. Glayíos, sangre, muerte. Escapen d'ellos. Sáfome yo. Enfilo monte arriba. Quieren matame y síguenme.
Arródienme cortándome'l pasu. Nes afueres de l'aldea, na llende de la viesca. Disparo col arcu y fiero a dos. Encétenme y llucho. Llánto-y a otru'l puñal. Quedo toyíu y frayáu. Sáfome otra vuelta. Siento una flecha nel llombu, pal costazu izquierdu. Arríncola, france y quédame la punta clavada.
Un home solu en monte ye un superviviente. Tien de llevar con él tolo posible. Áscuares, yesca...pal fueu. Mofu, fungos...pa les mancadures. Hachu, puñal, arcu...pa cazar y defendese. Tengo d'aguantar y sobrevivir.
Atapez. Cuido que los despisté. Síguenme cuatro'l rastru. Paro a descansar, a curame y a pensar. Busco abellugu. Fáltenme les fuerces. Quémenme les vidayes. Nun soi a fuxir más...
Zapico arrollicándome... Tarázame'l fríu zampáu na ñeve... Nun soi a upame...desángrome...amorio...nun...siento...bayura...mata...
lunes, 30 de marzo de 2015
Tarzanín de Ventanielles
Primer. Un
paisanu asturianu viaxó un día peles selves africanes. Ellí faláron-y d'un home
que criaren los goriles y que col so rinflíu atorollante, un taparrabos y un
cuchiellu por arma yera l'amu del llugar. Conociólu y convenciólu pa vinir con
él a Asturies. Y asina entamó a conocese la lleenda de Tarzanín de Ventanielles
Segun. Los miembros del gobiernu asturianu andaben desorientaos y esmolecíos dafechu. Cuantayá que'l señor presidente andaba como n'ayén pel palacete de la cai Fruela gachu, pensatible, meditabundu y ensin que naide fuere quien a sentilu gorgutar nin triándo-y a costa fecha una deda pa ver si facíen asina que'l so gargüelu esconsoñare. Aconceyaron entós y decidieron dir buscar a daquién que, con voz arrecha, arrestellada, descomanada y que naide nun pudiere dexar de sentir, fixere de voceru circunstancial p'acabar asina cola mareona de crítiques que-yos venía encima por culpa del silenciu llóbregu presidencial. Y una llama feble d'uz allumó entós les sos mentes galvaniegues. La persona afayadiza pa ello yera... ¡¡Tarzanín de Ventanielles!!.
Terce. La última vez que'l director del
diariu "La Trolona Vomitiva" me llamare a la so oficina encamentáremelo
bien encamentao. Pa la prósima vez que tuviere que cubrir una
comparecencia del señor presidente tenía que venir con un artículu fechu
y perfechu. Nun me valía la xida
de que'l mandatariu cimeru nun falaba pa yo nun escribir nada. Eso yera
problema míu. Tenía que tornar con daqué escrito pa la edición del
periódicu o enfilar al paru con una patada na culera.
Cuartu. La rueda de prensa llevantare
una espectación desaxerada. Anunciáresenos qu'un sustitutu del señor
presidente diba ser l'encargáu de treslladar a los representantes de los
medios de comunicación ellí presentes les opiniones del dirixente
atacáu d'una "afonía gafa, fonda y brutal" según la definíen los sos
llambeculos más sumisos. Yo temblaba de nervios y malpenes podía tragar
el cuspe pola mor de saber si esta vez diba poder escribir l'artículu o
si la mio carrera en "La Trolona Vomitiva" diba finar ellí mesmo. De
reflundiu, salió Tarzanín de Ventanielles acompañáu d'un llambeculos
gubernamental que lu presentó invitándonos dempués a face-y toles
preguntes que nos paecieren pertinentes.
Quintu. Entamó entós la batería
d'entrugues y...¡les rempuestes más alloriantes y repetivives que viere
en tola mio vida profesional!.
-Dígame, señor voceru, ¿qué opina'l señor presidente de la situación política asturiana?-.
-¡¡Aaaaaiiaiiaaaaaaiiaiiaaaaahhh!!.
-Señor voceru, ¿qué medíes va axeitar el gobiernu p'amatagar los efectos de la crisis?-.
-¡¡Aaaaaiiaiiaaaaaiiaiiaaaaahhh!!.
Y asina unes cuantes intervenciones más hasta que llegó'l mio turnu:
-Por favor, ¿podría usté dicinos....?.
Y quixo la mala trampa que fuere nesi
momentu cuando Tarzanín de Ventanielles quedó clisáu nuna llámpara
d'araña que colgaba del techu, pegó un saltu felín y garróse a ella.
Dempués con un xiringón que dió algamó otra llámpara allugada p'hacia la salida de la sala de prensa y... ¡xispió!.
Sestu. Salía yo fechu moralmente una
llaceria viéndome despidíu ensin remediu de "La Trolona Vomitiva" cuando
sentí un burbús p'hacia una oficinuca allá pa la manzorga. Escuqué
ensin que me vieren y ellí taben el señor presidente y Tarzanín de
Ventanielles. Quedé claváu... ¡el presidente falaba!. ¡Falaba...!
-En confianza, Tarzanín, ¿tú crees que la comparecencia convenció?.
-Yo camentar que non, señor presidente. Paecer que periodistes querer sentir daqué más convincente que los mios arruxíos.
-Yá, yá... pero a min nun se m'ocurre contate nada pa que lo digas, ¿qué podemos facer entós?.
-Yo nun saber, señor presidente. Quiciabes contratar loru que saber dicir dos o tres frases siguíes... Mi nun gustar esti trabayu. Preferir siguir esguilando peles faroles allá per Ventanielles....
Porra. Nunca pudi imaxinar que los mios
colegues de profesión yeren tán esquiroles ya insolidarios. Por más
que-yos relaté la conversación que sintiera ente'l señor presidente y
Tarzanín de Ventanielles nengún me quixo creyer. Asina que tampoco nun
quixeron facer de testigos delantre del director del diariu "La Trolona
Vomitiva" pa que nun me despidiere. Y, pa detrás, inventáronse unes
declaraciones falses del mandatariu cimeru autonómicu, que redactaron a
comuña, pa salvar les sos pelleyes delantre los sos respectivos
directores arriendes d'engañar de pasu a los llectores de los sos
diarios y echa-y una manina al presidente mudu.
Yo, d'entós p'acá ando al paru y en tratamientu siquiátricu. ¡¡Surrealismu de país!!.
miércoles, 4 de febrero de 2015
Emoh y la Venus
Riscaba l'alba cuando'l xamán Emoh espertó. Espurrióse y tizó la foguera
echándo-y unos gárabos. Asomóse a la entrada de la cueva. El sol entamaba a
rescamplar como un güeyu descomanáu de fueu mariellu. En silenciu miró a los
demás que siguíen tarreciendo abandonar el suañu pola mor de la velea d'una
nueche no fondero l'abellugu viendo aquelles imáxenes como garraben vida pente
los xuegos de solombres de les llámpares de cañamina. Acuriosó'l ropiellu
pelleyes que cubríen el so cuerpu. Apalpó'l collar de conches que colgaben del
so pescuezu y garró l'azagaya. Dempués salió y entamó a caleyar enfotáu.
La ñeve retirárese bien lloñe aquella primavera y la tierra dexárese ver afatada de verde. El sable de la playa asemeyaba cachos del arniu que'l gran güeyu mariellu esfaraguyare, arrogante, cabo la mar que ruxía pacetible y donda. De sutrucu, viéno-y daqué a l'alcordanza y echó la mano a la fardelina de pelleya de ciervu apalpando daqué. Sí, la figura de la fema siguía ellí.
Empobinó pa la viesca allugada allarribones, onde naide nun quería dir pola mor de la curuxía a les gafures espantibles que glayaben peles nueches faciendo respigase hasta a los que se teníen por más valerosos y de mayor cuayu. Sentía cómo'l mieu lu afalaba. Cualquier ruxerrux, cualquier tascar d'una rama, cualquier chíu inesperáu facía que'l so calter s'engurriare axorizáu. Yera un auténticu pasamentu pa él llegar hasta'l sitiu onde los antiguos encamentaren que s'afayaba l'ayalga del alitar del grupu. El llugar sagráu onde preñaba la natura.
Cuando'l sol cayía a plombu señalando la metá del día, Emoh llegó al sitiu máxicu tresmitíu de los tiempos polos xamanes del clan. Un nial de piedres formaba'l güeyu per onde esquitaba l'agua más claro y fresco que naide nunca viere desfaciéndose en pómpares y espluma al cutir en remexón contra una llábana enorme. Garró varies ambozaes d'aquel agua y entamó'l ritual xaguando la cara, los brazos, el cuepu... Dempués, a la veriquina daquella gran diosa camudada en nial d'agua, escarbó na tierra una poza pequenina. Sacó de la fardela la figurina de muyer arrecachada, de ñalgues, pechos y bandullu bultables, cola fañagüeta bien marcada, el pelo griño y teñida d'ocre y allugóla nella. Zarró los güeyos como un faisán en celu y dexó que la madre tierra-y entrare per tolos poros del cuerpu hasta somorguiase dafechu nel vientre de la vida mientres gargoliaba vieyos esconxuros . Darréu, foi esconsonando adulces, retiró la figurina y tornó a guardala na fardela. Dempués echó mano al aquello xiringándolo hasta qu'un chirlotu blancu desamó al fondu la poza. Adulces cubrióla otra vuelta de tierra y alendó.
Cuando'l xamán Emoh aportó a la contorna de la cueva, el sol taba a piques d'amatagase allalantrón tres los cordales. Homes, muyeres y rapacinos salieron a recibilu a carrenderes dexando dibuxase nes sos cares l'aforfugu y espayando aquella entruga compartida a comuña. Emoh sonrió y xuxurió-yos lo que tanto naguaben por sentir. La tierra diba ser fértil. El grupu diba ser fértil. Y na viesca, el ríu y la mariña'l ciclu de la vida tornaría otra vuelta a guañar.
La ñeve retirárese bien lloñe aquella primavera y la tierra dexárese ver afatada de verde. El sable de la playa asemeyaba cachos del arniu que'l gran güeyu mariellu esfaraguyare, arrogante, cabo la mar que ruxía pacetible y donda. De sutrucu, viéno-y daqué a l'alcordanza y echó la mano a la fardelina de pelleya de ciervu apalpando daqué. Sí, la figura de la fema siguía ellí.
Empobinó pa la viesca allugada allarribones, onde naide nun quería dir pola mor de la curuxía a les gafures espantibles que glayaben peles nueches faciendo respigase hasta a los que se teníen por más valerosos y de mayor cuayu. Sentía cómo'l mieu lu afalaba. Cualquier ruxerrux, cualquier tascar d'una rama, cualquier chíu inesperáu facía que'l so calter s'engurriare axorizáu. Yera un auténticu pasamentu pa él llegar hasta'l sitiu onde los antiguos encamentaren que s'afayaba l'ayalga del alitar del grupu. El llugar sagráu onde preñaba la natura.
Cuando'l sol cayía a plombu señalando la metá del día, Emoh llegó al sitiu máxicu tresmitíu de los tiempos polos xamanes del clan. Un nial de piedres formaba'l güeyu per onde esquitaba l'agua más claro y fresco que naide nunca viere desfaciéndose en pómpares y espluma al cutir en remexón contra una llábana enorme. Garró varies ambozaes d'aquel agua y entamó'l ritual xaguando la cara, los brazos, el cuepu... Dempués, a la veriquina daquella gran diosa camudada en nial d'agua, escarbó na tierra una poza pequenina. Sacó de la fardela la figurina de muyer arrecachada, de ñalgues, pechos y bandullu bultables, cola fañagüeta bien marcada, el pelo griño y teñida d'ocre y allugóla nella. Zarró los güeyos como un faisán en celu y dexó que la madre tierra-y entrare per tolos poros del cuerpu hasta somorguiase dafechu nel vientre de la vida mientres gargoliaba vieyos esconxuros . Darréu, foi esconsonando adulces, retiró la figurina y tornó a guardala na fardela. Dempués echó mano al aquello xiringándolo hasta qu'un chirlotu blancu desamó al fondu la poza. Adulces cubrióla otra vuelta de tierra y alendó.
Cuando'l xamán Emoh aportó a la contorna de la cueva, el sol taba a piques d'amatagase allalantrón tres los cordales. Homes, muyeres y rapacinos salieron a recibilu a carrenderes dexando dibuxase nes sos cares l'aforfugu y espayando aquella entruga compartida a comuña. Emoh sonrió y xuxurió-yos lo que tanto naguaben por sentir. La tierra diba ser fértil. El grupu diba ser fértil. Y na viesca, el ríu y la mariña'l ciclu de la vida tornaría otra vuelta a guañar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)