domingo, 28 de mayo de 2017

Francesada


"Aporté a la viesca ceo. Entamaba riscar l'alba. Igué un chozu tres unes mates d'argoma y felechu. Cargué col cuernu pólvora'l cañón de la escopeta y encloyé una bala endolcada en sayal apretándolo bien cola baqueta. Punxi la llave na primer posición y eché na cazoleta pólvora. Too adulces y con procuru. Nun podía fallar el tiru, porque sinón... Dempués amataguéme al acechu. Lo demás yá yera cuestión de suerte.

A la media hora, más o menos, vi llegar xiblando a Vicente. Esnalóme darréu la mente pa cuando la francesada. Fuere un chivatu que descubrió a dos vecinos. Sacáronlos los soldaos de casa y fusiláronlos. Ún dexare viuda. L'otru viuda y rapacín. Cuando lu tuvi a la mio altura eché p'atrás la llave y aperrillé-y metanos el pechu. Dempués colé. Enxamás atoparon quién lu matare. Pero aquella mañana de 1.817 fuere yo'l que-y quitare la vida".

Fuera la casa, atáu a la chabola que-y fixeren so la pasera l'horru, el perru nun paraba de lladrar como si golifare la muerte. Nel cuartu, la muyer de Bastián, el cura ya'l médicu arremellábense axorizaos nel sucesu qu'aquel home, que yá amorrentando, acababa de rellata-yos. Dempués siguió:

"Nesa mesma viesca de Quirós maté munchos animales a lo llargo la mio vida. Punxi'l llazu al raposu. La garduña al osu. Disparé-y al rebecu... Aquella mañana del 17 fui a cazar el xabaril. Ruxíase que vieren resclavos de les sos pezuñes pelos caminos del llugar. Garré la escopeta ya'l cuchiellu y fui a por él. Un xabaril siempre ayudó a quitar la fame. Sentí ruidu y vi cozcase a Vicente que diba camín d'una llende au tenía unes vaques. Y cuando pasó a l'altura'l mio escondite, alcordéme de la francesada y entós yo..."

De sutrucu, Bastián dexó de falar. El médicu abangóse sobre él y entamó a esaminalu. Acabante facelo, concluyó:

-Acaba morrer.